Potser recordareu la pel·lícula espanyola d’Oscar Aibar que contenia inevitables al·lusions al CEI. Recuperem aquest article escrit ara fa més de quatre anys Luis Alfonso Gámez, que ens va autoritzar la seva traducció i publicació en aquest bloc. .
«Els estraterrestres ens criden»
El 6 de novembre [de 2003] es va estrenar a Espanya Platets Voladors (Platillos Volantes), film que narra la història de dos obrers que van aparèixer decapitats pel tren prop de Terrasa, a Barcelona, el 20 de juny de 1972.
José Félix Rodríguez Montero i Joan Turu Vallés es van suïcidar “per A anar a la trobar-se dels alienígenes”, segons van deixar per escrit. Tres dècades després, el cineasta Òscar Aibar va recrear el cas en una pel·lícula que retrata amb encert l'ambient en què es movia llavors el sector més trastornat de la ufologia espanyola.
Dos cossos decapitats pel tren van aparèixer el 20 de juny de 1972 junt amb les vies de la línia Barcelona-Saragossa, prop de Terrassa. Eren els de José Félix Rodríguez Montero i Joan Turu Vallés, de 47 i 21 anys, respectivament. Obrers tèxtils, havien freqüentat els cercles d'aficionats als platets voladors. «Els Extraterrestres ens criden; pertanyem a l'infinit», deia la nota que es va trobar en una butxaca de l'americana d'un dels suïcides. Dies després, el periodista català Màrius Lleget (1917-1988) rebia dos cartes pòstumes d'ells, una «perquè s'entregui a l'ONU» i una altra en què explicaven que havien «mutat» i es dirigien al "centre galàctic".
«Va ser per a mi la gota que va omplir el got», va escriure Lleget mig any després. El periodista va abandonar l'assumpte dels ovnis i es va refugiar en la divulgació astronòmica i astronàutica, a les que s'havia dedicat des de jove. «Va acabar desenganyat de la ufologia», afirma el cineasta Òscar Aibar (Barcelona, 1967), qui, a Platets voladors, recrea el drama de Rodríguez i Turu. Els actors Ángel d'Andrés i Jordi Vilches donen vida a «dos meravellosos desgraciats», en paraules del realitzador.
Platets voladors narra la història de dos homes consumits per una obsessió a l'Espanya de finals del franquisme. Un país trist i gris és el teló de fons dels recorreguts de la parella de contactats – persones que diuen mantindre relació amb alienígenes– per la Catalunya rural i les seus d'associacions astronòmiques i d'aficionats als ovnis. «La ufologia era una porta secreta al meravellós, una manera de fugir d'una realitat terrible», Recorda Aibar, qui en la seva infància «arxivava metòdicament tot allò que s'ha relacionat amb els casos OVNI».
La passió extraterrestre permetia fugir de la rutina laboral i familiar, entrar en un món en què el triat s'enfrontava als 'homes de negre', que eliminaven a tot aquell que sabés massa i l'estètica del qual van vampiritzar després els germans Wachowski a l'agent Smith de Matrix. Aquets personatges –folklore per al grapat d'ufòlegs seriosos que es repartia llavors entre Barcelona, Madrid, Santander, Sevilla i València– eren percebuts com una amenaça per aficionats com Rodríguez i Turu. Aibar els hi ha calçat en la trama com a agents de la Direcció General de Seguretat franquista.
Ufòlegs i «rojos»
La Policia del règim vigilava a les organitzacions ufològiques com el Centre d'Estudis Interplanetaris (CEI) de Barcelona, la seu del qual va servir en els ultims temps del franquisme de lloc de trobada a l'oposició democràtica. Encara que alguns autors han presentat Joan Turu com a membre del CEI – en la pel·lícula, dóna amb una clau alienígena en una portada de Stendek, revista de la societat que únicament s'aconseguia per subscripció–, no sols no hi hi ha proves d'això, sinó que a més resultaria il·lògic.
«La implicació Del CEI en el Cas va ser nul·la», explica Martí Flò, documentalista i president de l'entitat. Flò ha buscat infructuosament correspondència dels suïcides de Terrassa en els arxius de l'associació, la qual va evolucionar amb els anys cap a l'escepticisme. «No va haver-hi cap contacte amb ells», sentencia. Sumi’s a això que, com recorda l'antropòleg Ignacio Càbria, autor de Entre ufólogs, creientes i contactados. Una història social dels ovnis a Espanya (1993), «els contactats eren rebutjats pels anomenats ufòlegs seriosos».
L'Espanya de principis dels anys 70 era una societat molt més ingènua que l'actual. Els esvarosos ovnis eixien en els periòdics, la televisió i el No-DO, i, a Madrid, un grup s'havia reunit durant anys en els baixos del café Lió, en el carrer Alcalá, per a llegir els missatges d'altres mons que rebia el contactat Fernando Sesma. El suïcidi de José Félix Rodríguez Montero i Joan Turu Vallés va ser un maçada per a la comunitat ufològica i, en especial, per a Màrius Lleget. «Allò el va cansar. Per a ell, demostrava que s'estava fomentant la bogeria entre els joves», recorda Càbria. I això que encara no es parlava d'abduccions, platets voladors estrellats, ni experiments genètics.
Senyals d'altres mons
«El dels OVNI és un món que sempre m'ha atret molt», diu Óscar Aibar. El director català –«molt escèptic respecte a la possibilitat de vida intel·ligent extraterrestre»– ha omplert Platets voladors de senyals als que van viure «aquell món esquizofrènic de la ufologia dels últims anys del franquisme». Ha tirat mà de records per a esguitar una comèdia dramàtica de referències a revistes, associacions, ufòlegs, llocs d'observacions d'ovnis...
Màrius Lleget apareix al principi de «Platets voladors» rebatejat com 'Màrius Poyet' en un cartell anunciador d'una conferència i, després, amb el seu nom real en una escena impossible: Joan Turu llig el llibre Ovnis i forats negres (1981), en el qual el Periodista va narrar el cas dels suïcides nou anys després dels fets. «És una espècie d'homenatge»,
Crítica a un món
L'Agrupació Astronòmica de Sabadell –en aquella època, els grups d'aficionats a l'astronomia acollien a alguns ufòlegs– és el quarter general del grup d'investigadors d'ovnis de què forma part el més jove dels contactats, qui, gravadora en mà, investiga les aparicions de platets voladors a Tivissa, «un mite construït sobre un mite», Segons Flò. La parella té, a més, com a lectura habitual la revista Horitzonte, dirigida per Antoni Ribera i que no és sinó l'edició espanyola de la francesa Planète, creada per Jacques Bergier i Louis Pauwels per a rendibilitzar l'èxit d’El retorn dels bruixots (1961).
El món ufològic no surt ben parat d'una pel·lícula que, «més que provar si hi ha vida intel·ligent en altres planetes, el que qüestiona és l'existència de vida intel·ligent a la Terra", manté el seu director. Aibar tem, a més, que fets com els de Terrassa puguin repetir-se en qualsevol moment. «M'he trobat amb Molts 'joseps' i 'joans' a Internet", afirma. I té clar que, d'altra banda, «el 90% dels experts en el paranormal no creu en això».
Iker Jiménez, l“escèptic” frustrat
S'imaginen a Iker Jiménez expulsat, per incrèdul, a cops d'una reunió d'ufòlegs? A què resulta difícil? Doncs el director de cine Óscar Aibar havia inclòs aquest conegut fabricant de misteris, deixeble orgullós de Fernando Jiménez de l'Oso fent aquest paper en una escena de Platets voladors. La pel·lícula està repleta de senyals als seguidors dels extraterrestres, però el director ha eliminat del muntatge final l'escena en què Jiménez anava d'escèptic, perquè ha molestat els membres del Centre d'Estudis Interplanetaris (CEI), organització ufològica que ha evolucionat cap a l'escepticisme. No era per a menys, ja que els que a la pantalla sacsejaven Jiménez, venedor de misteris amb micròfon a la Cadena Ser, eren... membres del CEI. I això no, això sí que no. El CEI era en aquella època, àdhuc en la seva credulitat, una organització seriosa que res tenia a veure amb individus com Rodríguez Montero i Turu. Així, els seus integrants van ser els primers a plantar cara anys després a Juan José Benítez, de qui Jiménez es considera hereu intel·lectual i que els va convertir des de llavors en blanc dels seus rèptils atacs. L'aparició d'Iker Jiménez com a escèptic i dels integrants del CEI com a fanàtics va disgustar tant a Flò que va escriure una carta de queixa al director de Platets voladors i després va explicar la història a Papers d'Ovnis. Aibar, amb bon encert, ha guardat en un calaix la incursió cinematogràfica del «misteriòleg» camuflat i, suposo, encantat amb el rentat d'imatge que podia proporcionar-li la pantalla gran.
Font: Luis Alfonso Gámez. «Los extarterrestres nos llaman». El Correo (6 de novembre de 2003).
